Les Cases de Cós
El nom de cós ve del llatí cursum, que vol dir peça de terra estreta i allargada que serveix per edificar-hi una casa. Per tant, la casa de cós és aquella casa construïda en un cós. La dimensió característica del cós és l’amplada, fixada durant els segles XV i XVI en funció de la llargada de les bigues de fusta per a obtenir una correcta resistència en l’edificació de masies i cases urbanes. Mentre les masies, majoritàriament seran de tres cóssos, les cases en tindran un.
Aquesta tipologia es configura a inicis del segle XVII, es consolida durant el segle XVIII i, perdura, amb canvis fins la primera dècada del segle XX. Fins a mitjans del segle XIX té una amplada de 27 pams (uns 5,25 metres), amidada entre partions. Descomptant el gruix de les parets de tres pams (uns 58 cm) deixa un espai lliure de 24 pams; és a dir, uns 4,65 metres. Amb la incorporació de nous materials en la construcció, l’ample de cós quedarà fixat, a finals del segle XIX, en 5 m; amb un espai lliure de 4,85 m. La llargada del cós és variable, depèn del tipus de parcel·lació però la mitjana es situa a l’entorn dels 28 metres.
Tipologia constructiva
La casa de cós és una construcció de planta baixa i planta pis (de vegades té un altre pis), amb sostremort i/o golfes, amb dues façanes, una de cara al carrer i l’altra interior a un pati o eixida, amb un cobert al final de la finca.
La planta baixa incorpora espais destinats a la vida familiar, el menjador, la cuina (en origen cuina-menjador), amb llar de foc i forn de pa (sovint aprofitant el sota escala), la comuna, i unes zones destinades a activitats econòmiques: obradors, botigues, cellers, magatzem d’eines agrícoles o estris de pesca. També a la planta baixa, hi trobem l’escala d’accés a la planta pis, de dos trams, i en posició central. Així l’escala separa dues zones, la familiar situada de cara al pati, i l’econòmica, a la banda del carrer.
A la planta pis hi ha els dormitoris, primer dos i després tres, amb la incorporació del “quarto” del mig interior, a sobra del qual s’hi aixeca la golfa. El quarto del mig és una peça interior a la planta pis, al costat de l’escala, sense ventilació exterior.
Generalment, la casa de cós és coberta amb teules àrabs a dues vessants i el carener paral·lela la façana de carrer. En alguns casos, una de les dues vessants esdevé terrat pla practicable; sovint per reformes posteriors. La manca d’un abastament públic d’aigua potable en origen fa que moltes cases de cós s’abastin de fonts públiques, pous o mines.
Les parets mitgeres són de tàpia, d’uns 58 – 60 cm d’amplada, que suporten les bigues de les cases d’un costat i de l’altre. Sovint, si el terreny ho permet, s’utilitza la terra del mateix solar, i , alhora, s’anivella. La cota a l’interior és inferior a la cota del carrer, cosa que permet una temperatura més estable, tant a l’estiu com a l’ hivern .
La casa de cós “és un model acceptat per totes les classes socials. Les diferències seran de situació, qualitatives o quantitatives, però no pas formals”. Salicrú (1989)
Font: Memòria del mapa de patrimoni cultural i natural de Vilassar de Dalt (el Maresme).
Dibuixos Amadeu Casals
Una mica d'història
